Des del punt de vista dels riscos naturals, es defineixen habitualment dos tipus de fenòmens d’interès a la zona litoral: a) erosió i canvis en la configuració de la línia de costa, i b) inundació d’àrees emergides durant esdeveniments instantanis. Altres aspectes relacionats però que no es consideren en aquest estudi són els riscos potencials dels fenòmens marins sobre estructures localitzades a la plataforma continental (plataformes petrolieres, piscifactories, camps eòlics…) o els efectes sobre
determinades activitats comercials, com activitats pesqueres, trànsit marítim o les operacions en ports.

Erosió i canvis en la configuració de la línia de costa
Les variacions morfològiques en la franja costanera sovint se simplifiquen considerant els canvis en la línia de costa. En el cas de costes sedimentàries, els canvis poden manifestar-se com un avanç (acreció) o retrocés (erosió) de la platja. Bona part dels riscos en la zona litoral estan en relació amb l’erosió costanera.

Els riscos més importants associats a l’erosió costanera són la pèrdua de superfície amb valor social, ambiental o econòmic; la destrucció de defenses costaneres naturals com els camps de dunes, i el deteriorament de les obres de protecció, que afavoreix el risc d’inundació. És important destacar que els processos d’erosió afecten tant les costes sedimentàries com les rocoses, però que en aquestes ultimes la velocitat de l’erosió és un ordre de magnitud més petita i no s’hi produeixen els fenòmens
oscil·latoris d’avanç/retrocés de la línia de costa, sinó que la tendència evolutiva és sempre erosiva. A més, la problemàtica a curt i mitjà termini dels riscos naturals associada a l‘erosió en costes rocoses està estretament relacionada amb els riscos d’esllavissades.

L’erosió pot ser analitzada com un procés a mitjà termini (dècades), que produeix canvis continus al territori, o com un fenomen sobtat, resposta de la morfologia costanera a un episodi d’alta energia. Els canvis morfològics a mitjà termini vénen determinats pel balanç sedimentari de cada cel·la sedimentària (àrea per mesurar), definit com la diferència entre el sediment que arriba a aquest ambient i el que se’n va per transport de sediment. Un balanç negatiu significa que el mar avança i que s’està perdent una porció de territori amb determinats usos i instal·lacions. Ben al contrari, un balanç positiu implica un avanç de la terra emergida i una ampliació de les possibilitats d’usos de l’espai litoral, encara que, a vegades, també pot tenir  conseqüències negatives (navegació marítima, rebliment de ports, etc.).

Els fenòmens sobtats d’alta energia, com els temporals marins, també produeixen erosió, però en condicions naturals la configuració de la línia de costa té tendència a tornar a ser com abans de l’esdeveniment. Aquest seria el cas, per exemple, de les oscil·lacions estacionals en l’amplada de les platges entre l’hivern (període característic en el qual es produeixen els temporals) i l’estiu. En una platja en equilibri, la posició de la línia de costa després del període d’“hivern” (erosió) i “estival” (acreció) seria la mateixa que la inicial, sense un desplaçament net.

L’erosió costanera és un fenomen que afecta bona part de les platges del món (Shepard i Wanlers, 1971; Bird, 1981). A la Unió Europea l’erosió afecta gairebé tots els països i aproximadament 15.000 km de línia de costa europea pateixen erosió, amb una pèrdua de 15 km2 de superfície per any (Eurosion, 2005).

Fenòmens d’inundació
Els fenòmens d’inundació estan relacionats amb esdeveniments sobtats d’alta energia i poden esdevenir-se simultàniament i fins i tot estar afavorits pel fenomen de l’erosió.

En determinades circumstàncies el mar pot sobrepassar el seu límit habitual (natural o artificial), inundant àrees emergides i provocant la destrucció d’espais ocupats per activitats humanes o per altres usos ambientals. La inundació d’àrees emergides pot produir-se quan les característiques de l’onatge (bàsicament alçada i període) són elevades, quan el nivell del mar és excepcionalment alt o per una combinació d’ambdues circumstàncies.

Aquesta inundació pot afectar costes baixes (principalment platges de sorra, àrees deltaiques, planes costaneres) i aquells trams de costa amb estructures de protecció ó instal·lacions nàutiques o industrials quan les condicions marines depassin les seves condicions crítiques. Per a l’estimació de la zona costanera potencialment inundable cal conèixer el nivell marí, l’onatge i la seva transformació en funció de la batimetria de la costa, el pendent de la platja i la resultant de la combinació de tots aquests processos al litoral.

A l’Europa occidental hi ha exemples dramàtics de l’efecte devastador de les inundacions marines, com per exemple les del 31 de gener de 1953 al sud del Mar del Nord, que van inundar les costes d’Anglaterra i els Països Baixos.

Agents hidrodinàmics
L’erosió i la inundació costaneres són fenòmens resultants de la interacció de múltiples factors. Els agents impulsors o hidrodinàmics més rellevants són: els temporals marins, els corrents litorals, els tsunamis, les ones gegants i les seixes.

Temporals: Quan el vent genera unes condicions d’onatge que superen un cert llindar es considera una situació de temporal, habitualment definit a partir d’un paràmetre estadístic de l’alçada d’ona i per una duració mínima (hores o dies). El criteri per definir les condicions de temporal és variable i depèn bàsicament del clima d’onatge que afecta la zona d’interès i del fenomen específic que es desitgi analitzar. Durant un temporal, a mesura que l’onatge s’aproxima a la platja, és capaç de resuspendre i transportar sediment, que sovint es tradueix en una erosió a la platja emergida. Un fenomen associat al temporal d’onades succeeix quan el vent empeny la massa d’aigua marina cap a la costa, tot produint-ne una sobreelevació respecte del seu nivell mitjà. De vegades, a més, aquest procés coincideix amb el pas de fronts atmosfèrics amb situacions de baixes pressions i/o amb marea alta, que també afavoreixen la pujada del nivell marí. La combinació de temporals i sobreelevació del nivell del mar durant condicions meteorològiques extremes (com per exemple huracans) dóna lloc als fenòmens més destructius al litoral, tot produint erosió i la inundació d’àrees costaneres.

Corrents litorals: A més de l’acció directa de l’onatge, és important considerar l’efecte dels corrents litorals sobre el transport de sediment i, en conseqüència, sobre l’evolució morfològica de la zona costanera a mitjà i llarg termini. Aquests corrents poden ser transversals o longitudinals a la costa i estar generats per la dissipació de l’onatge, vent o marees. El corrent longitudinal és el que habitualment rep una major atenció per la seva rellevància en l’evolució de la posició de la línia de costa i en el balanç sedimentari de les unitats sedimentàries. La seva intensitat és proporcional a l’altura d’ona i a l’angle que forma el tren d’ones amb la línia de costa.

Tsunamis: És una onada o un conjunt de diverses onades que poden arribar a tenir gran altura i longitud d’ona, generades per fenòmens específics, com terratrèmols, activitat volcànica, grans esllavissaments o impactes de meteorits. Les onades generades pel terratrèmol es propaguen ràpidament cap a la costa, on poden inundar àrees àmplies. Malauradament, hi ha molts i molt recents exemples de tsunamis altament destructius arreu del món, com el que va afectar Indonèsia el desembre de 2004. Més pròxima geogràficament, la costa de Niça va ser afectada per un tsunami el 16 d’octubre de 1979, generat per un esllavissament al nou aeroport de la ciutat construït sobre el mar.

Onades gegants: Es tracta d’ones habitualment solitàries, d’una altura excepcionalment elevada (fins a 25 m), que es registren majoritàriament en mar obert, però que també han estat observades en la zona costanera i que generen una inundació sobtada o un fort impacte en les estructures.

Seixes o rissagues i fenòmens de ressonància: Són provocades per fenòmens atmosfèrics que generen oscil·lacions de la superfície marina de petita magnitud, però que poden amplificar-se en arribar a determinats ports o badies. Els fenòmens de ressonància són un problema recurrent en ports i badies i afecten especialment l’estabilitat de les embarcacions atracades.

L’acció humana com a factor modificador dels fenòmens litorals: En l’actualitat els fenòmens d’erosió i inundació del litoral i els riscos que comporten no poden entendre’s completament sense considerar les transformacions del medi natural realitzades per les activitats humanes. Les més destacables són:
– La disminució de les aportacions sedimentàries fluvials al medi marí com a conseqüència de la regulació de les conques hidrogràfiques, un major aprofitament de les aigües i l’extracció d’àrids de les lleres dels rius.

– La disminució de les aportacions sedimentàries a determinades cel·les litorals com a conseqüència del tall del transport longitudinal de sediments que suposa la construcció de barreres, com ara ports i espigons.

– La limitació de la variabilitat morfològica natural de les platges mitjançant construcció d’elements que donen rigidesa a la costa.

– La urbanització d’àrees pròximes a la costa i destrucció d’ecosistemes, com dunes i aiguamolls, que suposen un protector natural a l’actuació dels agents hidrodinàmics.

(Definició extreta de l’informe “Els riscos litorals a Catalunya”, J.Guillén, inclòs dins del Projecte RISKCAT 2008)