A grans trets, existeixen tres tipus bàsics d’allaus: de neu recent, de placa i de fusió
(Furdada1, 2006).
L’allau de neu recent, o de neu pols, se sol manifestar durant o després d’una nevada important. En l’allau de neu recent es poden distingir dues parts: la part densa que representa el nucli de l’allau i l’aerosol, el qual, format per partícules de neu i aire, es desplaça per damunt de la part densa amb velocitats que poden arribar a ser de 300 km/h. L’alta velocitat i la baixa densitat que tenen aquestes allaus fan que mostrin trajectòries pràcticament rectilínies vessant avall i que arribin fins a les fondalades de les valls on hi ha l’ocupació humana.
L’allau de placa és el trencament d’una sobreacumulació de neu per efecte del vent. La placa de neu sobreacumulada sol ser rígida i fràgil. En condicions de desequilibri (com és el cas del sobrepès exercit pel pas d’un esquiador), la placa es trenca fàcilment en blocs que es desplacen vessant avall. Aquestes allaus solen quedar relegades a les parts elevades de les muntanyes, de manera que el risc se centra en les activitats de muntanya.
L’allau de fusió és la inestabilitat d’una neu densa i humida que descendeix en forma de colada. Es manifesta quan puja la temperatura i es transforma la neu del mantell nival. S’adapta bé a la topografia del terreny i mostra velocitats que rarament superen els 20 km/h. Les allaus de neu humida poden arribar esporàdicament a les fondalades de les valls, però la capacitat destructiva és notablement més baixa respecte de les allaus de neu pols.
Les allaus que assoleixen dimensions fora del normal i que es manifesten en situacions meteorològiques extraordinàries s’anomenen allaus majors. Les allaus majors solen correspondre a allaus de neu pols que mostren una magnitud i abast extraordinaris. Per als tècnics, estimar l’allau major possible és de gran utilitat per identificar els límits de les zones del terreny exposades a allaus i així regular-hi la urbanització.
Un episodi allavós es presenta en resposta a nevades continuades durant diversos dies amb la presència de vent en algun moment que provoca sobreacumulacions en certs vessants. En un episodi allavós es desencadenen allaus generalitzades en una part important de la serralada pirinenca, algunes de les quals poden ser allaus majors.
(Definició extreta de l’informe “El risc d’allaus a Catalunya”, R.Copons, inclòs dins del Projecte RISKCAT 2008)
